Cap arbre té més troncs que rames

En els temps que corren puc dir que porte el meu escepticisme, més com a resignació que com a bandera. De tots els motius que m’han fet perdre la meua confiança en la casta política, tal vegada el més cridaner, siga aquell que els fa percebre els problemes als que ens enfrontem, els ciutadans i ciutadanes d’aquest país, com generats sempre per un altre polític, i per suposat d’un altre partit. Com si les necessitats postisses o inventades, i el preu a pagar per un permanent espectacle d’opulència del que no hem participat, però que a hores d’ara cal pagar entre tots, no l’haguérem generat certa casta política d’un i altre partit.

Però cal ser realista, el nostre vertader problema, a més de l’anterior, que ja n’és prou, no és ni més ni menys que l’excés d’endeutament,  generat pel sistema financer, de famílies i empreses. Es per això que com a ciutadà de peu, no puc entendre perquè a hores d’ara no s’ha intentat des dels estaments governamentals fer una ferma reforma del maleït sistema financer. Estime que cal deixar enrere ja, aquella premissa dels últims 30 anys, on l’expansió desaforada del crèdit s’entenia com a motor de creixement econòmic.

Pense que en aquest moment de desconcert on la brúixola no troba el nord, i quan el troba o no el miren, o ni li fan ni cas; la forma fàcil, és retallar d’allò on tots sabem fer-ho, educació i sanitat, o proposar amnistia fiscal als que han participat de l’estat de benestar però no han contribuït a ell. Senyors i senyores polítics, si em permetem un consell com a ciudatà d’aquest país, el que cal en aquest moment no és ni més ni menys que imaginació, desafiar normes, destriar el que no es comú, fugir del pensament globalitzat, pensar de forma diferent, trencar amb tot allò que recorde el que és convencional, i sobre tot innovar, generant fórmules pròpies, defugint d’allò que funciona o no en un altre lloc, mimetismes que de vegades no funcionen en altres entorns, és el moment de ser valent,  de demostrar la casta i la vàlua d’un col·lectiu tan devaluat com aquell del que formen part.

I per cert, un avís, el poble sempre té més consciència de la que vostès com a polítics creuen.